dijous, 19 de març del 2009

Una article interesant sobre la poesia en l'escola

LA POESIA A L'ESCOLA


Un temps a l'escola s'aprenien poesies de memòria, n'apreníem, i potser les que més m'agraden, de totes les poesies que he arribat a llegir en aquesta vida, són les que vaig aprendre de memòria en els meus temps escolars. És clar que vaig tenir sort: les poesies que em feren aprendre eren La Serra, El Pi de Formentor, La Balenguera, d'altres coses de Joan Alcover i de Costa i Llobera, La Colcada de Pere d'Alcàntara Penya, Porqueret de la pellissa de mossèn Riber, tot allò que fa part del que, abusant un poc del terme, podríem anomenar literatura nacional de Mallorca.
Després, anant el temps, la poesia se'n va anar de l'escola: deien que allò eren exercicis memorístics sense sentit i que no treien cap enlloc. Pobra, blasmada i desventurada Memòria! Però bé que en va treure revenja, d'aquest injustíssim greuge, la Memòria: com més anava, més poca cosa sabien, la gent que sortia de les escoles, dels instituts, de la Universitat. Perquè l'aprenentatge, el coneixement de la Poesia suposa el coneixement de tota la matèria de la saviesa humana: de la Matemàtica, de la Física i de la Química, de la Biologia, de la Geologia, de la Geografia i de la Història i fins i tot de la Llengua i la Literatura.
Em direu que faig enginyosos jocs de paraules, i l'errareu. Hi ha una veu comuna que tots entenem perquè és de tots: el matemàtic que sap i entén La vaca cega és capaç d'explicar la més complicada fórmula de la Informàtica al més negat dels seus auditors i fer-se entendre; un economista farà entenent el que és una lletra de canvi si ha llegit L'Atlàntida; un físic que conegui la poesia de Foix o d'Espriu farà entenents sense esforç les equacions més abstruses de la Física nuclear; i cal ésser un bon lector de Poesia per donar a conèixer, amb claredat i sense dubte, la Lingüística estructural i els nous corrents de la Crítica literària. Ah, sí! Tot coneixement suposa una comunicació; els coneixements incomunicables no existeixen perquè no serveixen de res: són com els que tenen aquells savis dolents de les pel•lícules, que sempre acaben perdent perquè es volen fer els amos del món quan no són ni els amos d'ells mateixos. I la comunicació no és possible més que a través d'un llenguatge comú, d'un llenguatge que ens agradi a tots perquè tots l'entenguem, no solament com a llenguatge funcional, per comunicar-nos elementalment els goigs menuts i les perites misèries de la vida, sinó com a llenguatge d'alta bellesa i de significat profund, que ens remogui el fons de la nostra ànima, on sol estar colgada la saviesa, sense que ho sapiguem ni nosaltres mateixos, perquè, dormida ella, no l'hem anada mai a despertar.
Ben arribada sigui, doncs, la poesia a l'escola. Que els nostres escolars escoltin i aprenguin aquesta veu que ens uneix, que ens procura la comunicació profunda que ens cal, no ja com a gent que accedeix, per graons comptats, a la cultura, sinó simplement com a poble. Que les paraules dels nostres poetes ens ajudin a saber i a entendre, perquè en les hores decisives, donant-nos, en nom de la Poesia, estretament les mans, ningú no pugui fer enrera el nostre pas que avança cap al coneixement, cap a la comunicació, cap a la llibertat.

1 comentari:

  1. Molt interessant article. Gràcies per la informació.
    Besadetes i bon cap de setmana

    ResponElimina

La vostra opinió, ens enriquirà a tots!